Catalunya, nou estat d’Europa?

Per Iu Andrés.

Silencis forçats

«Déu meu, quina pregunta, no parlaré dels catalans!», responia la vicepresidenta de la Comissió Europea, Catherine Ashton, quan se li demanava per les paraules de David Cameron: «Cal deixar que la gent decideixi». El ministre Margallo, que compartia acte amb Lady Ashton, va fer visible la irritació del govern espanyol amb les paraules del premier anglès.

Dos britànics, dues postures, un tabú que es trenca, silencis forçats i els valors de la UE als llimbs. L’anècdota sintetitza l’estat de la qüestió a Europa. I l’ambivalència amb què es tracta el tema a Brussel·les.

Les postures són molt clares i molt divergents. Els impulsors del procés dipositen les expectatives en els valors democràtics de la UE, que no podria rebutjar la voluntat d’una majoria clara. Els opositors s’escuden en el marc jurídic actual, que impedeix aventures secessionistes. I des de les institucions s’apel·la, amb prudència, a la no interferència en qüestions internes dels estats.

Catalunya, nou estat d’Europa?

Segons Josep Borrell, expresident del Parlament Europeu, dir que Catalunya pot sortir d’Espanya i quedar-se dins de la UE és una actitud «frívola i irresponsable». En la mateixa línia, Joaquín Almunia, vicepresident de la Comissió Europea, defensa que si Escòcia se separés del Regne Unit després del referèndum del 2014, sortiria de la UE. No tindria problemes per tornar a entrar, reconeix Almunia, però en un primer moment s’hauria de posar a la cua dels països candidats.

El periodista Andreu Missé recorda que la UE és un club d’estats i per entrar-hi cal que tots els membres hi estiguin d’acord. Suggereix així la possibilitat que sense el vot favorable d’Espanya, Catalunya no podria esdevenir nou estat d’Europa. L’eurodiputat Ramon Tremosa és contundent en la resposta a aquesta possibilitat emprant una cita del The Economist: «Una Espanya arruïnada, fracassada i ultradependent del diner europeu, no podrà vetar res». A més, recorda que el mateix comissari Almunia va dir fa uns mesos que no era «honest afirmar que una Catalunya independent quedaria fora de la UE».

El president d’ERC, Oriol Junqueras, també apel·la a les hemeroteques i recorda les declaracions de la comissària de justícia Viviane Reding al ‘Diario de Sevilla’: «Cap llei diu que Catalunya hagi de sortir de la UE si s’independitza». Junqueras afegeix que, de moment, «mai ningú ha sortit de la UE».  El que fou predecessor de Tremosa, Ignasi Guardans, pensa que l’estratègia d’internacionalització no portarà bons resultats ja que «no obtindran els suports als que aspiren». Guardans posa exemples: «El parlament alemany, o el govern de Xipre, no tenen interès en tenir un altre interlocutor sobre la taula».  Santiago Fisas és eurodiputat pel PP i, en aquest mateix sentit, afirma: «La UE és clara, no en volen ni sentir parlar».

La portaveu del Consell de la UE, Cristina Gallch, insisteix, a més, que les institucions europees no han d’interferir en assumptes interns dels estats membres. «Tot i que ho fem constantment» replica Amadeu Altafaj. Altafaj és cap adjunt del gabinet d’economia de la Comissió i aporta un punt de vista més lliure, menys institucional, malgrat el càrrec que ostenta: «La Comissió Europea no s’ha pronunciat a favor, però tampoc en contra».

En un pla més teòric del debat, Raül Romeva, eurodiputat per ICV, relaciona la qüestió amb la crisi institucional de la UE: el «factor comú dels dos és el dèficit democràtic». Per a Missé, el cas català s’emmarca en la proliferació de nacionalismes que recorre Europa aquests últims anys. Guardans, en canvi, afirma que l’augment de l’independentisme és degut a la insensibilitat de la UE respecte certes regions i llengües: «La UE ha comès l’error d’identificar realitat nacional amb estat nació».

Ciutadania Europea

Amadeu Altafaj afegeix un altre punt de vista al debat, que no es pot reduir a una mera disputa entre estats: «Els ciutadans catalans tenen uns drets adquirits, i és difícil imaginar com es podria privar d’uns drets a 7 milions de ciutadans de la Unió Europea». Junqueras recorre al mateix argument: «La nostra condició de ciutadans no depèn de la nostra estatalitat, sinó de la nostra ciutadania». I afegeix: «No poden fer fora a algú que ja es membre de la UE per exercir els drets que la UE està obligada a protegir».

Almunia, recuperant una versió del «això no toca» d’un bon amic seu, insisteix que la discussió és entre estats que són membres o ho deixen de ser. I que «la condició dels ciutadans és una altre debat, no és un debat per ara». Fisas no defuig la discussió. Afirma amb contundència que si un estat deixa de formar part de la UE, » el ciutadà també deixa de formar part de la UE, és automàtic».

Viabilitat d’una Catalunya independent

És habitual abordar el tema en termes de més o menys viabilitat econòmica. En aquest sentit Sanitago Fisas és clar: en el curt termini les conseqüències serien devastadores, es tancarien les fronteres, s’haurien de pagar aranzels i es deixarien de percebre els fons de la UE. No descarta que a mig termini la situació millorés. Tremosa és partidari de la idea absolutament oposada. Espanya és ineficaç i està arrossegant Catalunya. Separar-se implicaria alliberar-se d’aquestes ineficàcies, d’AVEs, d’aeroports, etc. Tremosa diu que a Brussel·les ningú dubta de la viabilitat d’una Catalunya independent, sinó, en tot cas, d’una Espanya sense el potencial econòmic català. Missé comparteix el punt de vista de la viabilitat econòmica de Catalunya, però que sigui viable no ho fa òptim: «També Califòrnia seria viable, però no estaria millor separada als EUA».

Catalunya a l’agenda europea

Jaume Duch, portaveu del Parlament Europeu, creu que el tema és important a Catalunya i a la resta de l’Estat, però no tant a la UE. «A Brussel·les no estem tot el dia parlant d’aquest tema», assegura. Sembla, però, que en els últims mesos hi ha hagut certes pressions justament perquè així sigui. No només per part de l’estat espanyol, sinó d’altres estats gens interessats en obrir aquest meló.

Almunia nega que hagi rebut mai pressions a l’hora de tractar la qüestió. Però Tremosa recorda que el comissari de competència va ser precisament un dels que es van veure forçats a rectificar unes declaracions. «Va resistir quinze dies, el felicito», rebla Tremosa.

Per a Gallach no hi ha pressions ni suposa un tabú parlar de Catalunya a la UE. Afegeix, però, que és lògic que hi hagi una certa prudència per part de les institucions per tal de no importar temes dels quals no tenen competències. La versió més divergent dins de les pròpies institucions la torna a donar Altafaj que, si bé diu que no li consten pressions, sí pot afirmar que «les autoritats espanyoles fan saber de forma eloqüent el seu punt de vista».

Segons Fisas, el PP no pretén internacionalitzar el debat ni el seu punt de vista, però si el tema transcendeix les fronteres espanyoles els responsables del govern de l’Estat també hi han de dir la seva. En tot cas, no és un tema que preocupi Brussel·les, assegura Fisas. Ignasi Guardans veu comprensibles les reticències que desperta el tema i considera que no és una qüestió menor. «No és només Espanya, a Europa hi ha problemes no resolts de població, fronteres i guerres, és molt delicat», explica l’exdiputat.

Ambigüitat

Disparitat d’opinions que pot ser sintetitzada amb dues frases. La primera, del portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch: «La sensació és que tenim una saturació de problemes que caldria resoldre abans d’encetar-ne de nous». La segona, del president Pujol: «Si la UE és mínimament fidel als seus principis, ha de tenir en compte el procés català».

El tema preocupa a Brussel·les més del que sovint s’admet. La divergència és absoluta i la prudència també. Hi ha molts elements que van més enllà de la qüestió catalana. Però certament, parafrasejant Jordi Pujol, una UE fidel als seus valors no hauria de defugir cap qüestió, per delicada que fos. Si els ciutadans d’Escòcia, per exemple, han de votar l’any vinent, ho han de poder fer amb tots els elements sobre la taula, coneixent totes les regles del joc i sense haver d’interpretar els silencis d’uns i les ambigüitats dels altres.